Balanç del
primer any de la nova etapa d’emboscall (III): Difusió i recepció de la
producció editorial
La desconfiança
envers el sistema establert condiciona l’enfocament de la difusió de la
producció editorial d’emboscall. Els mitjans de comunicació, que haurien de fer
la tasca de difusió de la producció cultural de forma coherent, democràtica i
justa, en realitat funcionen en base a dues mecàniques no necessàriament
connectades entre si: per interès comercial i/o per interès personal. Les
institucions públiques, que haurien de contribuir a superar, o si més no a
minimitzar, aquestes disfuncions en l’àmbit cultural, han optat, els darrers
anys, per desentendre-se’n.
Òbviament, la
via de l’amiguisme no és una opció a tenir en compte: perquè tendeix a crear
nuclis tancats –“capelletes”– que s’autoalimenten, desvinculant-se de la
realitat i contribuint a distorsionar-la, tot i que tard o d’hora acaba
imposant-se’ls. Descartem la via de la publicitat comercial perquè el nostre “producte”
no ho és, de comercial, no ho vol ser. Sí que és i vol ser comerciable, perquè
incorpora valors pels quals un determinat públic pot i vol pagar, però ni el
“producte” ni el “públic” han de ser instàncies buides en una relació
impersonal: ha de ser el públic el que doni, al final, sentit al “producte” amb
un interès real, no per mer consumisme.
Un plantejament
tan cru obligaria a guardar silenci, o en tot cas a exposar simplement un pla
per a superar, per alguna via alternativa, aquest estat de coses. No té sentit
queixar-se que un sistema injust et margini, ja que ser-ne marginat és
precisament el que et legitima com a alternativa davant d’aquest sistema. Ara
bé, la marginalitat no és la vocació d’emboscall, per bé que pugi veure-s’hi
abocada. Per això és un objectiu primordial aconseguir fer arribar al públic
les nostres propostes. Que el resultat sigui sovint molt pobre no ens
ha de desanimar; crec que tot suma.
En resum, cal esbossar
una estratègia per a la divulgació de les publicacions i seguir-la amb
coherència. En aquesta estratègia, com ja he exposat, no hi té cabuda la
publicitat comercial, d’una banda, i procura evitar l’amiguisme, de l’altra.
Així, com a alternativa a la publicitat comercial, la difusió de les obres es
fa pels canals que avui en dia Internet posa a l’abast del públic en general:
el web propi, les “xarxes socials” (Facebook sobretot, i Twitter) i els blocs.
Totes les obres que es publiquen tenen, com a mínim, una pàgina pròpia i els
enllaços pertinents (provisionals i/o fixos: des de la pàgina inicial –pot ser
provisional–, a la pàgina d’autor –fix–) al lloc web d’emboscall. També se
n’acostuma a fer una fitxa detallada, amb sinopsi i informació sobre l’autor,
per enviar, a través dels distribuïdor, a les llibreries. Tot això forma (o
hauria de formar) part del procés habitual de difusió de les obres publicades.
Evidentment,
ens interessa aconseguir repercussió en els mitjans periodístics en general. En
la mesura que emboscall no contribueix, contractant publicitat i/o fent
corporativisme, a l’engreixament del sistema que sustenta aquests mitjans, és
molt difícil que s’avinguin a fer-se ressò de les nostres publicacions. Per
això, la nostra opció és la de fer-les arribar només a aquelles persones que
tenen veu en aquest sistema a les quals sabem que els pot interessar una
determinada publicació. O bé a aquelles persones que demanin explícitament un
determinat llibre. I el fet que el demanin tampoc els obliga, és clar, a fer-ne després cap recensió o ressenya, i si la fan, ja sigui positiva
o negativa, ha de ser honesta. No paguem a ningú, ni directament ni indirecta,
perquè deixi bé els llibres que publiquem. També jo mateix, amb una trajectòria
(prèvia a la meva tasca com a editor) de publicacions d’estudis i ressenyes en diversos diaris i revistes, em considero legitimat per escriure textos crítics
relacionats amb les obres que publico. Crec que és una forma de mostrar el meu
compromís amb aquestes obres, i de contribuir, d’alguna manera, a prestigiar-les.
Malgrat tot,
algunes obres han aconseguit tenir repercussió en alguns mitjans, en la majoria
dels casos gràcies a la mediació dels autors. ¿És això una forma d’amiguisme?
No ho sé, però crec que no: els autors, com jo mateix, informen de la publicació
de l’obra als contactes que puguin tenir, algun dels quals, perquè pot i
considera que l’obra s’ho val, se’n fa ressò en algun mitjà. Aquesta no és
l’opció desitjable, i menys tenint en compte que és, ara per ara, la més
efectiva, perquè predisposa a crítiques favorables, potser no totalment
objectives, però, atès el panorama, se n’ha de fer una valoració
positiva.
Exposo a
continuació un llistat (per ordre de publicació de les obres) de la recepció
que les publicacions d’emboscall (i l’editorial com a tal) han tingut als “mitjans”
en aquesta nova etapa [si n’hi manca alguna és perquè no en tinc coneixement]:
Espisodis
d’història de Catalunya, d’Antoni Ferret: a la revista Serra d’Or n’hi va aparèixer una ressenya (cal
detallar-ne les dades).
Recursos humans,
de Paco Fanés; al Diari Avui, David Castillo s’hi referí en article de tall
personal. Cal localitzar l’entrada.
Viaje de ceniza, de Ximena Holzer; en va aparèixer
una ressenya a la revista Quimera, núm. 377 (abril de 2015), p. 62, signada per Andreu Navarra.
L’irresistible
encant dels encantats, de Ramon Monton; “Reescriure
la realitat”, ressenya de Jesús aumatell al bloc “Moment Angular” d’emboscall.
La gran baixada
(2a ed.), de Ricard Mirabete; una recensió
de Josep-Ramon Bach a Núvol.
Torxes, d’Àngel
Rodríguez; a les publicacions “Empordà” i “Hora Nova” van aparèixer recensions
de la presentació que se’n va fer a la Galeria Dolors Ventós, de Figueres, el
25 d’octubre de 2014.
Deu sonets seguit de Mirall de foc, de Xevi Pujol; ressenya
de Jesús Aumatell al bloc “E taller de poesia” d’emboscall.
Viviendo el
presente, desnudo, de Jordi Uyà; ressenya
de Jesús Aumatell al bloc “E taller de poesia” d’emboscall.
Mercè 79. Els
orígens del Correfoc, d’Heribert Masana i Soler; Del
correbou al correfoc, article d’Adrià Gala al diari “El Punt / Avui” (25/03/2015).
Los cuentos de
la casa barroca, d’Alberto Tugues; Tugues
pulp, ressenya de David Castillo
a “El Punt/Avui”, suplement Cultura (07/06/2015, p. 2).
El cor de les llavors, de Lluïsa Latorre; vegeu-ne una ressenya
de Jesús Aumatell al bloc “Prima Materia” d’emboscall.
En aquesta
panoràmica és obligat recordar dos autors morts recentment que, en l’etapa
anterior, van publicar assíduament a emboscall: Felip Cid
(vegeu l’aproximació
a la seva figura i obra que publicar, amb motiu del seu traspàs, Antoni Clapés,
a Núvol) i Maria
Font (vegeu l’article de Jesús Aumatell al bloc “Prima Materia” d’emboscall:
Maria
Font o el plany per la mort de la terra).
La majoria de
les obres han estat presentades en actes públics en tota mena de locals
(llibreries, bars, biblioteques...), i lògicament han generat textos que o bé
no han estat publicats, o bé no en tenim constància (o no els tenim
localitzats). Seria llarg reconstruir tot el panorama que s’ha dibuixat en
aquest període; confio poder aportar una presentació més exhaustiva de cara a
un futur balanç, que espero poder fer públic anualment.
Tenint en
compte que és un panorama incomplet, i que convindria fer-ne una anàlisi per
considerar-ne diferents aspectes (quina valoració es fa de l’obra, profunditat,
referència o no a l’editorial...), i vist el punt de partida inicial (de
posicionament contrari a determinades pràctiques) es pot dir que és, en
conjunt, un balanç prou positiu, i que, d’una manera o altra, emboscall té una
presència pública, una certa visibilitat. Això és molt important, perquè el
nostre objectiu és arribar al públic.
Jesús
Aumatell, juliol de 2015
Vegeu també la
primera i
segona parts d'aquest balanç, que finalitzarà en una quarta.