Actualització dels elements per a un acord autor-editor

Des d'emboscall volem exposar als autors interessats en publicar-hi, i al públic en general, de forma clara i succinta, els termes de la relació editor-autor, actualitzada respecte el que s'havia proposat en etapes anteriors. El document, en format pdf, us el podeu descarregar clicant aquí.

En aquest document es fa referència a un arxiu penjat al Google Drive, el model del qual podeu visualitzar clicant aquí. Els canvis que s'han produït els darrers anys en l'àmbit de les petites plataformes editorials obliguen a tenir presents, i a especificar-los, aspectes d'aquesta activitat que en d'altres moments s'obviaven. Aquests aspectes es poden dividir en dos gran blocs:

1) Cal conceptualitzar, d'una banda, el valor material de l'obra, al qual s'afegeix (o es contraposa) el cost d'elaboració d'aquesta obra per tal d'adequar-la als estàndards de la difusió pública (sigui o no comercial). Aquests valors, un de la banda de l'autor, l'altre a la banda de l'editor, es compatibilitzen en boscalls. [Un boscall equival a un euro, però només es pot desprendre en productes i serveis d'emboscall.]

2) Com a reacció a la gran eclosió de plataformes editorials de petit format, la industria editorial i les administracions han reaccionat blindant els mecanismes de difusió de les obres per tal que no siguin visibles per al públic si no és a través de la publicitat (que hom pagui a mitjans de difusió com ara diaris, o que hom accepti de fer a determinades institucions, previ pagament del peatge ideològic). No podem lluitar contra això, perquè no disposem de recursos per fer-ho. Però sí que n'hem de tenir consciència, i dedicar esforços a fer-nos visibles en la mesura que es pugui. Aquests esforços poden tenir un cost econòmic, que també és recomanable tenir present (preferiblement en boscalls).

emboscall va aparèixer a finals de l'anterior mil·lenni per donar resposta a una situació de marginació de la literatura real, d'aquella que es feia "al carrer", davant d'aquella que s'imposava per criteris ideològics i econòmics. Malgrat tots els canvis que s'han esdevingut en aquests gairebé dinou anys, es pot dir que, ara, ens trobem en una situació semblant. La diferència està en què ara tenim les eines per canviar-ho: fem-ho.

Avís: el document pdf associat a aquesta entrada de bloc ha estat substituït per un altre, més detallat, amb data de 15 d'agost de 2016, a les 20,17 h.

La remuneració de l'escriptura ¿quan cal exigir-la?

És recurrent el debat a l’entorn de la professionalització de l’escriptor.

Una entrada de blog d'Eduard Ribera a l'entorn de la remuneració de l'escriptor.

Ja vaig reportar en l’entrada d’aquest bloc Més enllà d’emboscall la meva concepció de l’escriptura creativa (com una forma d’art), a la qual em remeto per tal d’establir el que em sembla que és el moll de l’os de la qüestió: l’expressió artística és un dret universal, i, en conseqüència tothom que escriu té dret a difondre el producte d’aquesta pràctica pels mitjans que li semblin pertinents. Perquè s’entengui clarament el que vull dir proposo un símil: imaginem-nos que els aficionats a jugar a futbol a nivell amateur exigissin una remuneració per entrenar-se i jugar partits, als quals de fet hi acudeixen només els seus familiars –sovint per força–; ¿no seria absurd? I Podria ben ser que en el futur algun d’aquests aficionats arribés a esdevenir professional, cosa que probablement no passaria si no hagués tingut abans l’ocasió de jugar com a amateur.

És cert que l’escriptura genera un producte (el text) que com a tal té un valor material (que cal no confondre amb el seu valor artístic), però el seu preu depèn de l’interès que susciti: si només resulta atractiu per al mateix autor i un cercle familiar molt reduït, difícilment serà remunerable. El principi que defineix el valor d’un text és el d’interès públic; el cost de la difusió (que pot ser mínim o molt elevat, en funció del format de sortida: per exemple, si el bloc té un cost zero, la impressió té un cost 100) se sufraga en base a aquest interès: com menys en tingui, més haurà de contribuir l’autor de la seva difusió, i com més en tingui, major serà el benefici per a l’autor (però aquí la relació s’inverteix: el bloc sempre donaria un benefici zero, mentre que la impressió creixeria aritmèticament).

¿Però seria la manca d’interès públic del text un motiu per a negar la seva possibilitat de difusió, ja sigui gratuïtament o pagant-s’ho l’autor mateix? No, perquè sabem que per la formació i evolució de l’autor (i per a la valoració dels textos, de fet) la possibilitat d’accedir al públic és una condició necessària, i actualment hi ha formes molt assequibles o fins i tot gratuïtes que ofereixen sortida als escriptors (com ara els blocs). Ara, això no vol dir que aquestes plataformes estiguin legitimades per beneficiar-se indiscriminadament de la producció de l’autor, al qual hauran de rendir comptes en cas que la difusió de l’obra generi ingressos per damunt del cost que hagi comportat aquesta posada en circulació. En relació amb aquest punt, el retret d’opacitat que sovint es fa a aquestes plataformes és el seu punt feble, i hem de treballar per trobar fórmules per superar-lo; tanmateix, aquestes fórmules haurien d’involucrar alhora els autors i els responsables de les “empreses”.

Cal, doncs, evitar de criminalitzar una pràctica que involucra els autors i aquells que, d’alguna manera, ens dediquem a construir vies d’accés al públic, perquè els primers poden donar sortida a la seva obra, cosa que permet als altres de mantenir surant unes plataformes que d’altra manera naufragarien.

És veritat, però que els darrers anys, com a conseqüència del creixement conjunt d’autors i de plataformes autònomes per a l’edició, han aparegut unes altres plataformes dedicades a l’elaboració d’un discurs secundari (en diuen “crítica literària” quan de fet no és sinó difusió –sovint interessada– de les publicacions autònomes), les quals segueixen el principi de la col·laboració gratuïta. Això sí que considero que no és legítim perquè ja no es tracta de creació espontània, i menys quan aquestes plataformes incorporen gran profusió de publicitat d’institucions públiques i d’empreses privades, cosa que (cal suposar) genera uns ingressos dels quals tampoc no donen comptes ni als col·laboradors ni al públic. Aquesta consideració s’hauria de fer extensiva a mitjans que demanessin obra a l’autor: això cal remunerar-ho.

Un mitjà digital amb profusió de publicitat institucional i privada.

Jesús Aumatell

Fahrenheit 450 (Idees per a un relat de ciència-ficció)

Som a l’any 2084. Hi ha màquines específicament creades amb la finalitat de produir textos. Inicialment, els textos que generaven tenien més o menys valor segons la seva coherència, però aviat les màquines ja van ser capaces de crear només textos coherents, de fet han estat creades amb aquesta finalitat, perquè els textos amb sentit són la moneda en la societat del futur.

Sembla ser que no hi ha forma de produir materialment llibres. Per raons ecològiques no es fan llibres (queden molts pocs arbres), i les màquines que els produeixen es connecten directament al cervell de l’usuari. Les persones poden crear llibres, però es paga molt poc (només alguns són capaços de crear llibres valuosos: que aportin coneixement i sentit nou).

Hi ha llibres antics, impresos o en suports digitals, que es fan servir com a moneda.

Hi ha interfícies que permeten connectar un cervell humà amb una màquina per tal que aquesta li traspassi directament un llibre, el qual no és, però, adquirit literalment, sinó absorbit conceptualment, com a forma de coneixement que s’integra en l’estructura biològica del cervell.

En realitat els llibres són la moneda d’aquesta societat futura perquè comporten saber, que és el valor més cobejat. Però el cas és que no hi ha suports per a emmagatzemar els llibres, només es pot fer al cervell de les persones a través d’uns accessoris.

Aquests accessoris són escassos, no tothom hi té accés. Les persones fan servir els llibres que tenen emmagatzemats com a moneda per comprar coses. Els llibres s’incorporen i es treuen del cervell a través d’unes interfícies.

Tot s’esdevé l’any 2084. Fa tres dècades que l’home colonitza i explota els recursos de Mart.

S’hi va trobar un mineral, desconegut a la terra, molt abundant i de fàcil extracció. De seguida es va detectar que aquest mineral, en acostar-se’n una persona un fragment al cap, funcionava com una expansió de memòria per al cervell. A causa d’aquesta propietat, al nou material se’l batejà definitivament amb el nom de cognit (inicialment se li havia posat el nom provisional de MMLIV2054). Se’n feren petites porcions de mida estàndard, denominades “semes” (per les sigles SEMA: Suport Extern de Memòria Accessible), que es podien posar dins d’unes gorres específicament dissenyades, però molt senzilles i barates de fer, les quals simplement calia posar-se-les al cap perquè el sistema fos funcional. Cada sema podia contenir de l’ordre de deu mil boscalls (un boscall equival a un llibre estàndard d’emboscall).

Es va descobrir que el cognit, sotmès a 450 graus Fahrenheit (77,5 graus centígrads o Celsius, curiosament un grau per sota dels necessaris per la combustió del paper) perdia la informació emmagatzemada alhora que canviava la seva funcionalitat; ja no era apte per a emmagatzemar informació de forma permanent, perquè el que s’hi emmagatzemava era immediatament reemplaçat per informació nova, però això permetia, en canvi, funcionalitats d’aprenentatge i de creativitat addicionals a les pròpies del cervell humà; les porcions de cognit que tenien aquestes propietats s’anomenaren “remes” (per les sigles REMA: Reforç Extern de Matèria Activa). 

El boscall va esdevenir moneda internacional (universal, global), i equivalia a un llibre estàndard publicat per emboscall, prenent com a referència Inficcions, de Jesús Aumatell. Si bé Inficcions equivalia a un boscall, no tots els llibres publicats per emboscall tenien el mateix valor, ja que n’hi havia de més cars i de més barats. Hi havia un cànon d’obres de la literatura universal que servien com a referència; per exemple La terra erma, de T.S. Eliot, valia 498 boscalls (el símbol internacional del boscall era ᵦ). 

Just el dia que complia cent vint-i-un anys, Jesús Aumatell, el creador del boscall, va rebre el paquet que feia mesos que esperava, el qual contenia un exemplar (probablement l’últim que se’n conservava en format imprès) d’un llibre que ell mateix havia publicat feia 64 anys: Trempar la veu, recull de la poesia juvenil de Pep Rosanes-Creus. Es va treure del cap la gorra amb els mòduls de cognit (semes i remes) i, assegut a la galeria amb vistes als conreus, va submergir-se en la lectura de l’obra, com si fos per primera vegada.

Jesús Aumatell

Funció de la poesia: ¿funció de la crítica? (una redactAcció)

El senyor Jordi Marrugat insisteix en difondre pel Twitter el seu escrit de valoració de la poesia catalana de 2015 que li va encomanar la institució dels Jocs Florals de Barcelona. La seva insistència, que me’l posa reiteradament a la vista, m’empeny finalment a redactar un escrit de reacció a la seva exposició [d'aquí que es pugui dir que es tracta d’una redactAcció]. El desencadenant de la reacció en aquest cas radica en el malestar que em causa l’omissió d’emboscall en el panorama poètic de 2015 que dibuixa Marrugat, per al qual simplement ni l’editorial ni cap dels diversos títols de poesia que publicàrem l’any passat són dignes de la més mínima menció. Potser és culpa nostra (meva, vull dir): no sóc prou simpàtic, ni guapo, ni jove, ni poderós, ni ric, ni re de re, sinó tot el contrari. Ja estic començant a assumir la meva condició d’invisible, ateses les moltes evidències que en tinc, cosa que em fa sospitar que em deu passar com a un dels dos protagonistes (és a dir: antagonistes) de la famosa pel·lícula El sisè sentit. Però encara no tinc clar si sóc el mort o el nen amb qui interactua: la darrera experiència d’aquesta mena l’he soferta aquest passat cap de setmana a la Fira Literal (que, dit sia de passada, de “radical” –és el terme amb què l’autodefinien els promotors– no en tingué res, i sí molt de convencional i institucional), on ni m’ha vist el (poc) públic que hi passava, ni els mateixos individus de l’organització, que no han complert amb l’activitat que s’havien compromès amb nosaltres.

Imatge del Twittet de Marrugat. Hi podem llegir el comentari entusiasta d'un autor que s'hi veu elevat a categoria de model. 

El discurs de Marrugat és sobretot això, convencional i institucional, i és en aquest sentit, més que no pas pel fet anecdòtic d’ignorar-nos, que mereix una lectura atenta..., a partir, però de la certesa que qualsevol discurs institucional significa tant o més en allò que integra com en el que margina. En aquest punt la qüestió sempre serà saber què és realment el que queda fora, ja que tot és per naturalesa inabastable. Hom pot parlar d’ell mateix, d’obres i d’autors de poesia catalana publicats el 2015 per emboscall, aquí en teniu el llistat: A mala mort, de Jordi Cervera; Brosta, de Manel Queralt; El temps revingut, de Ramon Bosch; Fins l’últim alè de la teva ombra, de Sergi Oliva; He après a guardar el mots, de Montserrat Costa; L’instant obert, de Jordi Sala; Més altament vivies, de David Tona; Revelacions, de Miquel Figuerola i Aldrofeu; i encara podria, potser, esmentar autors catalans que hi han publicat obra en castellà (joan josep camacho grau, amb Cazalla, i Miquel Osset, amb Acto de vida), de traduccions de poesia catalana a l’espanyol (Pep Rosanes-Creus, Cuerpo ausente) i de poesia en espanyol traduïda al català (Carlos Vitale, En breu), però res més del molt que (certament) encara queda enllà dels límits del retrat oficial.

Un retrat que es pretén generosament democràtic en la seva amplitud descriptiva, per bé que, tot i renunciar molt assenyadament a la pretensió de l’exhaustivitat, no inverteix pas el guany que en treu en l’objectivitat de què fa ostentació, sinó que ho esmerça en una actitud diàfanament programàtica. La intencionalitat implícita en la selecció de noms, plataformes i institucions ve reforçada per expressions específicament prescriptives, en l’origen de les quals no hi pot haver sinó la institució acadèmica; en l’origen i en el marc, ja que és a partir i dins dels postulats acadèmics (introduïts a través del discurs d’Els Marges, l’òrgan del departament de Filologia Catalana de la UAB) que es desplega un programa que té, d’una banda, objectius, i, de l’altra, models. Aquests darrers els detectem en allò que s’esmenta de forma específica i especial en l’apartat que encapçala l’epígraf “Poesia i tradició”: el primer nom que hi surt és el de Carles Hac Mor, “la mort del qual a principis de 2016 està marcant aquest any poètic”, diu Marrugat; ¿però que no es tractava del Balanç del 2015?; aquesta és una de les moltes expressions que evidencien la intencionalitat programàtica de l’autor. I està molt bé que s’esmenti i es valori Hac Mor, però cal suposar que Marrugat és conscient que no deixa de ser contradictori que sigui ell, en tant que acadèmic, qui l’elevi a la categoria de model..., a no ser que la pretesa subversió hacmortiana no fos, en ella mateixa, una farsa destinada a enlluernar i alimentar el joc del discurs vacu –buit de contingut ideològic– cap a on ens volen portar els personatges que capitanegen actualment les institucions culturals del país, més que no pas una autèntica revolució. [Que consti que això no ho afirmo, sinó que m’ho pregunto davant del moviment hagiogràfic que preconitza Marrugat a l’entorn de la figura del traspassat poeta lleidatà.] I, malgrat que hom comparteixi amb l’autor del balanç el sentiment de rebuig envers la figura de Margarit, no podem compartir la justificació d’aquest rebuig, si es basa en la seva simplicitat, vaguetat, imprecisió i confusió, ja que [gairebé] amb els mateixos termes es podria definir [i es defineix de fet] la proposta hacmortiana (està clar, tanmateix, que l’emmarcament de l’un i l’altre discursos són totalment oposats, i és de fet això el que els distingeix, i és per aquí per on, en tot cas, es fonamentaria la valoració que se’n pogués fer).

Portada de la publicació del discurs dels Jocs Florals relativa al panorama poètic del 2015. Cliqueu aquí per llegir-lo.

En definitiva, el que distingeix el parlament dels Jocs Florals d’aquest any és la intencionalitat programàtica de l’autor, que sembla aspirar, més enllà de la crítica literària, a dictar una poètica: 

“La crítica, per a Morell –diu Marrugat–, ‘no és una actuació que s’hagi de dur a terme al final, quan el llibre ja està publicat, sinó des de bon principi. Caldria entendre la crítica en sentit ampli, com una capacitat biològica de l’individu’. La crítica no és del crític perquè és una capacitat inherent a tot individu que participi activament en qualsevol fase del procés artístic. Per tant, tothom hauria d’exercir-la responsablement per tal de millorar l’obra literària.” 

Aquí s’estan confonent, deliberadament per part d'un i a la babalà per part de l'altre, dues coses diferents: crítica i poètica. La crítica, que és el que li tocaria de fer a Marrugat, concerneix a l’estudi, anàlisi i valoració, si cal, de les obres literàries; la poètica, que és el que li escauria al senyor Morell tant com a tothom que es vulgui dir poeta, és un capteniment personal que està en l’origen de la creació artística, i pot ser conscient o inconscient, i es manifesta més enllà de quina sigui la pretensió del mateix autor. Potser sí que és competència del crític analitzar-la, valorar-la, contradir-la, denigrar-la, triturar-la, exaltar-la o venerar-la, però no pas dictar-la.

Jesús Aumatell

El valor material de la literatura (popular/autònoma)

A diferència dels productes dissenyats i realitzats dins l’òrbita i sota els paràmetres de les empreses dedicades amb esperit comercial a la indústria editorial, allò que produeixen els autors pel seu compte i per iniciativa pròpia té un cost zero. En atenció a aquest cost inicial nul, el material produït adquireix un valor virtualment positiu: roman essencialment inalterable i és indefinidament durador, característiques que, sumades al factor temps, el converteixen en un potencial generador net de moviment econòmic, és a dir, de benefici.

Aquesta característica dels textos literaris, que comparteixen amb tota producció humana no prèviament condicionada d’objectes artístics (i amb aquest mot aquí es designa tot allò creat amb intencionalitat estètica, més enllà de quin sigui el resultat), sumada, primer, a l’evolució social que a partir de la revolució industrial ha permès una progressiva alfabetització de la societat, donant lloc a la universalització de l’accés a la cultura i, amb això, a l’aspiració cada vegada més comuna entre les persones d’esdevenir “autor”; i sumada, després, ja a finals del segle XX, a la popularització de la informàtica, la qual ha permès de fixar en diverses formes i difondre a través de nous espais, els textos produïts, ha derivat avui en una eclosió –que té precedents en el tombant del segle XIX-XX– de la literatura autònoma/popular en l’espai públic.

La particular situació política de Catalunya, amb una cultura pròpia que sobreviu històricament subjugada sota els interessos d’un Estat que no la té ni la vol per pròpia, ha afavorit especialment la creació d’iniciatives editorials al servei de la literatura desvinculades dels estaments governants, que tenen el seu origen en individus que poden actuar sols, tot i que a la llarga tendeixen a organitzar-se. Això s’esdevingué per primera vegada el darrer quart del segle XIX, quan coincidí un moviment de recuperació nacional amb un procés de modernització industrial que incloïa l’expansió de les arts gràfiques, lligades al nou impuls que rebria la impremta com a conseqüència de l’aparició i popularització de la fotografia. Però tot el moviment autònom de base popular que de forma espontània i natural començà a explotar, al servei de l’art en general i de la literatura en particular, aquests nous recursos, va ser menystingut i bandejat –o absorbit– quan, anys a venir, sobre la base del que havien propiciat, és a dir, un públic interessat en productes culturals autòctons, que s’apropiaren en virtut d’una prestesa legitimitat classista, es va poder posar en pràctica un “projecte de país” dissenyat a conveniència de l’oligarquia local.

Quaranta anys després, sobrevivint a dures penes sota la bota del franquisme, la literatura catalana tindria en plataformes sostingudes pel voluntarisme particular algunes de les vies més sòlides i significatives de difusió, consolidant així una tendència que ja seria tradició en enllaçar les fórmules del passat amb les que es practicarien més endavant, quan en el moment de l’anomenada “transició democràtica” es produí el fenomen del que es coneix coma a “literatures submergides” (possibilitades en gran mesura per innovacions tecnològiques: el ciclostil i la fotocòpia), novament esbandides pel ressuscitat “projecte de país”, que ràpidament imposaria concepcions industrials capitalistes sobredimensionades i irrealistes que, a mitjans de l’última dècada del segle XX havien tornat a relegar la literatura real (popular, autònoma) a les catacumbes. Aleshores, a les comptades iniciatives que sobrevivien arrelades en l’època de les “literatures submergides” se’ls n’afegiren de noves, propiciades pels innovadors recursos que els posava a l’abast la popularització de les tecnologies informàtiques (PC, impressora, Internet...). Aquest moviment, que es mantindria en un nivell pràcticament testimonial fins que, el moment àlgid de la recessió econòmica (cap a finals de la primera dècada del nou mil·lenni), l’ensulsiada del sistema propicià la retirada intervencionista del suport a la cultura, a la literatura, la qual s’expandí, però, amb el creixement propiciat per la tecnologia, en un procés que de mútua alimentació.

I és aquí on ens trobem, amb un fort moviment cultural, especialment en el vessant literari, capaç de generar pels seus propis mitjans el recursos necessaris per la seva continuïtat. Davant de la constatació de la cíclica repetició de la història, els que hi estem implicats hem de prendre consciència que hi haurà un moviment contrari, destinat a absorbir-nos o/i esborrar-nos. I sobre això, decidir si volem treballar per canviar definitivament les coses, o cedir davant les múltiples formes de subjugació del sistema. Hem constatat, però, l’intrínsec valor material de la literatura –de l’art–, base ferma per a continuar la revolució silenciosa i incruenta.

Jesús Aumatell

Reflexions per a l’endemà de la “Festa del llibre” (23 d’abril 2016)

Gilbert Durand (del web http://amisgilbertdurand.com/)

Al final del seu llibre L’imaginaire (1994) (trad. esp.: Lo imaginario –Barcelona: Eds. del Bronce, 2000), Gilbert Durand  recordava les reflexions de Bachelard sobre la “imatge icònica”, que considerava inferior respecte la “imatge literària”, ja que “dicta massa el sentit a l’espectador passiu, perquè la imatge ‘en conserva’ anestesia poc a poc la creativitat individual de la imaginació [...] paralitza qualsevol judici de valor [...]; l’espectador es veu aleshores orientat per actituds col·lectives de propaganda”. Durand exposa com a aquesta “anestèsia de la creativitat imaginària” s’hi suma un altre perill: l’anonimat en la “fabricació d’imatges”, les quals “escapen a qualsevol “magisteri” responsable, ja sigui religiós o polític, prohibint així qualsevol desmarcatge, qualsevol alerta, cosa que permet moltes manipulacions ètiques, moltes ‘desinformacions’ per part de productors no identificats.”

Així, la llibertat d’informació és substituïda per la llibertat de desinformació: els poders tradicionals (aquí hem d’entendre que Durand es refereix als poders “democràtics” en què es fonamentà la República francesa) queden relegats per la lògica de la difusió d’imatges “mediàtiques”. “Resulta paradoxal que un ‘poder públic’ tal, convertit en absolut per les tècniques sofisticades que utilitza i per les quantitats de diners colossals que arrossega, sigui abandonat a l’anonimat, si no és a l’ocult. Aquest problema concret de la ruptura entre poder d’informació i poders socials està lligat, de manera més generals, a l’excés de les ‘informacions’ (en el sentit ampli, formacions i desinformacions incloses) sobre les estructures de les institucions. La informació [...] és per natura “neguentròpica” [... augmenta indefinidament], mentre que les institucions, com qualsevol construcció humana que necessita despesa d’energia, són entròpiques [... sotmeses a la desaparició]. Podria ser aleshores el cas que la plètora indefinida d’informacions sigui un factor d’entropia per a les institucions socials que desestabilitza.” Durand finalitza el paràgraf amb una sentència categòrica: “Es pot constatar que com més ‘informada’ està una societat, més es fràgils esdevenen les institucions que la funden.”

Tornaré més endavant sobre les reflexions de Durand; vull introduir ara una altra referència, en aquest cas a un article sobre literatura  publicat fa uns dies en un mitjà digital, en el qual llegim aquesta afirmació:  "Es publiquen més llibres que mai, es compren més llibres que mai, es venen més llibres que mai, es tradueix més que mai." 

Això ho afirma Pons Alorda com a culminació de les disquisicions aplegades sota el lema interrogatori “Una nova generació?” Es tractaria, a la vista de les dades facilitades per les institucions publiques que ‘vehiculen’ (¿gestionen?, ¿vigilen?) la producció editorial dins l’estat espanyol, d’un seguit d’afirmacions errònies. Adjunto tres gràfics on es mostra l’evolució de les publicacions, vendes i traduccions de llibres a l’estat espanyol els darrers anys (provinents del pdf que us podeu descarrregar clicant aquí, si voleu ampliar i contextualitzar la informació):

La percepció positiva de Pons Alorda es veu dràsticament desmentida per les dades, les qual mostren, més enllà d’una possible revifada puntual, una tendència global negativa en la producció, difusió i comercialització de llibres. Però ningú no vindrà a corregir-lo, perquè ara interessa que la il·lusió de creixement es mantingui en un sector que està en retrocés, gràcies sobretot al fet que les institucions que haurien de vetllar per mantenir-lo han desistit de fer-ho a la vista que n’han perdut el control. Però la desinformació (que, com assenyala Durand, actua com a principi nenguentròpic) afavoreix en aquest cas unes plataformes institucionals que es limiten a apropiar-se del treball cultural que la societat genera espontàniament, quan en realitat no hi han posat res per afavorir-lo.

Perquè els (pocs) recursos públics que gestionen les institucions culturals no es destinen pas a tenir cura de la miríada d’iniciatives editorials i culturals sorgides a redós de l’expansió de les tecnologies informàtiques, sinó a la conservació i promoció de les plataformes establertes, directament vinculades al poder (diguem-ne televisions i ràdios estatals, diguem-ne “empreses culturals”, totes les quals es mengen la part substancial d’aquests recursos).

Tornant ara a les reflexions de Durand: a la vista del que s’ha esdevingut en els més de 20 anys que han passat des que van ser publicades, constatem com "el poder" s’ha servit de l’acció neguentròpica de la proliferació de la informació (tant de la que es produeix de forma institucionalment controlada com aquella que es divulga salvant tots els filtres), per alliberar-se del correctiu democràtic que en les societats occidents garantia, des de les bases establertes a partir de la Revolució francesa, la socialització dels béns per derivar, subreptíciament, cap a la tirànica hegemonia de la lògica inhumana del capital.

A la vista d’això, cal preguntar-se què pot preservar totes aquestes, tan nobles i lloables, iniciatives literàries i culturals sorgides els darrers anys de llur lògica tendència entròpica... si no és la capacitat que tinguem els qui d’una manera o altre ens hi impliquem d’enfrontar la realitat i de decidir, en base al que hi ha, el que aspirem a ser: elements de canvi o agents de continuïtat.

Jesús Aumatell

                                       

PresentAcció Poètica: la Cava Poesia, 9 de març de 2016

Definició "presentAcció Poètica":

Recitacions d'obres literàries, preferentment acabades de publicar (o reeditades), tot i que es pot fer amb qualsevol text. L'acte se centra en una sola obra (excepcionalment poden ser diverses obres del mateix autor).

El format de la presentAcció Poètica és obert, ja que tothom hi pot intervenir, ja sigui per opinar sobre l'obra, o per recitar-ne textos. Es llegeixen o reciten parts de les obres, o les obres senceres. Preferentment, es faran en llocs públics, i al carrer.

Si la presentAcció Poètica es fa de forma improvisada, sense convocatòria prèvia, es considera un "assaig".

[cal tenir present que la presentAcció Poètica és una subcategoria de l’Acció Poètica.]

Fins aquí la definició de presentAcció poètica tal i com es va formular en els seus inicis. Però no es pot considerar una definició tancada o exclusiva, la presentAcció Poètica sempre està vinculada a l’acció (tal i com implica el mateix nom) i el llibre com a publicació, i mai no podrà definir-se sinó en la forma de materialitzar-se, en la immanència de l’esdeveniment.

El 9 de març de 2016 vam realitzar un seguit de presentAccions Poètiques a la JazzCava de Vic (dins el cicle "La Cava Poesia", que coordinen Núria Armengol i Ramon Boixeda), amb el següent programa: 

1) 20h:  Albert Tugues (Barcelona) presenta el seu poemari Balada de l’aprenent de poesia que tenia la mare puta.

http://www.emboscall.com/taller/aprenent/aprenent.htm

2) 20.30h: Jesús Aumatell (Manlleu) presenta Cuerpo ausente, l’antologia bilingüe que ha fet de la poesia de Pep Rosanes-Creus (Roda de Ter), amb la intervenció de l’autor.

http://www.emboscall.com/taller/cuerpoausente/cuerpoausente.htm

3) 21h: El figuerenc Àngel Rodríguez (Àngel Custodi) presenta i recita poemes de Neuropa profunda, amb acompanyament del guitarrista Jordi Vernet.

http://www.emboscall.com/taller/neuropa2/neuropa2.htm

4) 21.30 h: La garrotxina Rosa M. Noguer presenta els llibres de poesia Cercles captius i Entre l’herba i la solitud.

http://www.emboscall.com/taller/cercles/cercles.htm

http://www.emboscall.com/taller/herba/herba.htm

5) 22h: Jordi Sala (Centelles) presenta L’instant obert, amb recitació de Monserrat Grau i Albert Prat, i acompanyament musical d'Ignasi Garolera (flauta), Arcadi Prat (violoncel) i Joan Silva (guitarra).

http://www.emboscall.com/prima/instant-obert/instant-obert.htm

Tot seguit podeu veure vídeos de les intervencions:

Apunts sobre la marginació en la literatura

Fa poc, llegint les obres literàries del torellonenc Ramon Escaler (1863-1893) vaig ensopegar amb el monòleg teatral “¡Tot per elles!”, estrenat al Romea el 16 de febrer de 1885, en el qual, un personatge que ve a ser una projecció del mateix autor, jove i ben plantat, tot i que sense recursos econòmics, hi exposa la seva forma de de relacionar-se amb les dones. Tot el que diu al respecte avui ho titllaríem d’obertament misogin, com també ho són tant les conclusions que fa derivar d’aquestes relacions, com les consideracions genèriques a les quals arriba.

Portada de l'opuscle ¡Tot per elles!, de Ramon Escaler

La lectura d’aquest text em va fer pensar en la pràctica absència, fins èpoques relativament recents, de dones autores en la història de la literatura catalana, la qual en això reflecteix exemplarment la literatura universal: no hi ha lloc al “cànon” literari català modern per a les dones fins que a principis del segle XX es dóna a conèixer Caterina Albert, i no és fins Mercè Rodoreda, ja a la segona meitat del passat segle, que una dona assoleix el reconeixement de “gran autora”.

Amb el temps, la societat en general i les dones en particular han pres cada vegada més consciència d’aquesta situació de discriminació real. El poema “Divisa” de Maria Mercè Marçal exposa ben clarament la seva presa de posició davant d’una societat injusta:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

 

Maria Mercè Marçal (foto del web visat)

Fa uns dies, la poeta Dolors Miquel ha estat víctima de múltiples atacs (entres els quals una denúncia judicial per part d’una associació d’advocats “catòlics”) pel seu poema “Mare nostra”, l’únic “pecat” del qual, si n’hi hagués cap, seria el de fer servir el model d’una oració tradicional i, humanitzant el diví, presentar-lo amb atributs sexuals explícits i femenins. Per a alguns resulta blasfema, aquesta imatge de Déu sexualitzat, i encara més com a dona. Això, tant com el fet que el nombre d’autores publicades sigui cada any molt inferior al d’autors, és indicatiu de com ens trobem encara lluny de la normalitat.

Polèmica arran de la recitació de Dolors Miquel del seu poema

Però crec que estem en el camí cap a un millor equilibri. Aquest camí, de fet, ja s’intueix en el monòleg teatral de Ramon Escaler que esmentava al principi.

Ara, escoltin un avís

que crec que ho agrairan:
a una dona, sigui guapa,

sigui lletja, xica o gran,
soltera, casada o viuda,
rica o pobra, tant hi fa,

no li diguin pas mai lletja,

o del contrari hi perdran
tots los drets que tenir puguin
amb ella; i això és provat.

¿De què riu vostè, nineta?
¿Perquè canto las v’ritats?
Bé, no se’n doni vergonya.

¿I ara?, ¡bé!, ¿que s’ha enfadat?
¡Tontota! No s’hi amoïni,
no és vostè sola qui ho fa;
à mes, vostè és molt simpàtica...
Digui, ¿per què abaixa el cap?

¡L’hem feta bona! Doncs miri,

no li tornaré a parlar
perquè em sabria molt greu
renyir amb vostè, ho dic formal [...]

En aquest fragment està implícit que l’actor s’ha d’adreçar a una persona del públic, concretament a una dona, la qual cosa posa en relleu que la presència de les dones en aquests esdeveniments és habitual, i l’autor, en establir un diàleg directe amb elles canvia dràsticament de registre, que passa de ser despectiu i ofensiu a educat i respectuós, per molt que encara mantingui un to de superioritat quasi paternalista.

La presència de la dona en la literatura transcendeix, doncs, la de l’autoria, perquè des del segle XIX cada vegada hi és més com a espectadora i com a lectora. Tot i ser encara aquell “altre” que va definir Simone de Beauvoir a El segon sexe, en mostrar-se com a receptor real del discurs s’humanitza davant de l’emissor. Comença a percebre’s com a persona.

Coberta de Le deuxième sexe. Procedència: wikipèdia.

De tota manera, com bé diu l'esmentat poema “Divisa” de Maria Mercè Marçal, la condició sexual no és l’única que motiva marginació i exclusió social, sinó que n’hi ha d’altres, i cal prendre’n consciència per tal d’anar-les superant.

És clar que el treball editorial juga un paper decisiu en aquest context. A emboscall, sense fer-ho sempre explícit, hem tingut present que cal treballar per donar cabuda, en un nivell de dignitat literària, determinada producció que es veu marginada. Si esmento ara i aquí Carme Bayot, de qui acabem de publicar Amalgama de calors i ombres, és perquè penso que es tracta d’una autora que es pot veure injustament discriminada pel sistema establert. Tanmateix, la continuïtat que l’autora doni a la seva obra, tant com la nostra modesta acció per divulgar-la, contribuiran a la normalització i democratització d’aquest sistema.

Portda d'Amalgama de clorors i ombres, l'última obra publicada de Carme Bayot. Procedència: web d'emboscall.

Jesús Aumatell