dilluns, 4 de juliol del 2016

La remuneració de l'escriptura ¿quan cal exigir-la?

És recurrent el debat a l’entorn de la professionalització de l’escriptor.

Una entrada de blog d'Eduard Ribera a l'entorn de la remuneració de l'escriptor.
Ja vaig reportar en l’entrada d’aquest bloc Més enllà d’emboscall la meva concepció de l’escriptura creativa (com una forma d’art), a la qual em remeto per tal d’establir el que em sembla que és el moll de l’os de la qüestió: l’expressió artística és un dret universal, i, en conseqüència tothom que escriu té dret a difondre el producte d’aquesta pràctica pels mitjans que li semblin pertinents. Perquè s’entengui clarament el que vull dir proposo un símil: imaginem-nos que els aficionats a jugar a futbol a nivell amateur exigissin una remuneració per entrenar-se i jugar partits, als quals de fet hi acudeixen només els seus familiars –sovint per força–; ¿no seria absurd? I Podria ben ser que en el futur algun d’aquests aficionats arribés a esdevenir professional, cosa que probablement no passaria si no hagués tingut abans l’ocasió de jugar com a amateur.

És cert que l’escriptura genera un producte (el text) que com a tal té un valor material (que cal no confondre amb el seu valor artístic), però el seu preu depèn de l’interès que susciti: si només resulta atractiu per al mateix autor i un cercle familiar molt reduït, difícilment serà remunerable. El principi que defineix el valor d’un text és el d’interès públic; el cost de la difusió (que pot ser mínim o molt elevat, en funció del format de sortida: per exemple, si el bloc té un cost zero, la impressió té un cost 100) se sufraga en base a aquest interès: com menys en tingui, més haurà de contribuir l’autor de la seva difusió, i com més en tingui, major serà el benefici per a l’autor (però aquí la relació s’inverteix: el bloc sempre donaria un benefici zero, mentre que la impressió creixeria aritmèticament).

¿Però seria la manca d’interès públic del text un motiu per a negar la seva possibilitat de difusió, ja sigui gratuïtament o pagant-s’ho l’autor mateix? No, perquè sabem que per la formació i evolució de l’autor (i per a la valoració dels textos, de fet) la possibilitat d’accedir al públic és una condició necessària, i actualment hi ha formes molt assequibles o fins i tot gratuïtes que ofereixen sortida als escriptors (com ara els blocs). Ara, això no vol dir que aquestes plataformes estiguin legitimades per beneficiar-se indiscriminadament de la producció de l’autor, al qual hauran de rendir comptes en cas que la difusió de l’obra generi ingressos per damunt del cost que hagi comportat aquesta posada en circulació. En relació amb aquest punt, el retret d’opacitat que sovint es fa a aquestes plataformes és el seu punt feble, i hem de treballar per trobar fórmules per superar-lo; tanmateix, aquestes fórmules haurien d’involucrar alhora els autors i els responsables de les “empreses”.

Cal, doncs, evitar de criminalitzar una pràctica que involucra els autors i aquells que, d’alguna manera, ens dediquem a construir vies d’accés al públic, perquè els primers poden donar sortida a la seva obra, cosa que permet als altres de mantenir surant unes plataformes que d’altra manera naufragarien.

És veritat, però que els darrers anys, com a conseqüència del creixement conjunt d’autors i de plataformes autònomes per a l’edició, han aparegut unes altres plataformes dedicades a l’elaboració d’un discurs secundari (en diuen “crítica literària” quan de fet no és sinó difusió –sovint interessada– de les publicacions autònomes), les quals segueixen el principi de la col·laboració gratuïta. Això sí que considero que no és legítim perquè ja no es tracta de creació espontània, i menys quan aquestes plataformes incorporen gran profusió de publicitat d’institucions públiques i d’empreses privades, cosa que (cal suposar) genera uns ingressos dels quals tampoc no donen comptes ni als col·laboradors ni al públic. Aquesta consideració s’hauria de fer extensiva a mitjans que demanessin obra a l’autor: això cal remunerar-ho.

Un mitjà digital amb profusió de publicitat institucional i privada.


Jesús Aumatell