Funció de la poesia: ¿funció de la crítica? (una redactAcció)

El senyor Jordi Marrugat insisteix en difondre pel Twitter el seu escrit de valoració de la poesia catalana de 2015 que li va encomanar la institució dels Jocs Florals de Barcelona. La seva insistència, que me’l posa reiteradament a la vista, m’empeny finalment a redactar un escrit de reacció a la seva exposició [d'aquí que es pugui dir que es tracta d’una redactAcció]. El desencadenant de la reacció en aquest cas radica en el malestar que em causa l’omissió d’emboscall en el panorama poètic de 2015 que dibuixa Marrugat, per al qual simplement ni l’editorial ni cap dels diversos títols de poesia que publicàrem l’any passat són dignes de la més mínima menció. Potser és culpa nostra (meva, vull dir): no sóc prou simpàtic, ni guapo, ni jove, ni poderós, ni ric, ni re de re, sinó tot el contrari. Ja estic començant a assumir la meva condició d’invisible, ateses les moltes evidències que en tinc, cosa que em fa sospitar que em deu passar com a un dels dos protagonistes (és a dir: antagonistes) de la famosa pel·lícula El sisè sentit. Però encara no tinc clar si sóc el mort o el nen amb qui interactua: la darrera experiència d’aquesta mena l’he soferta aquest passat cap de setmana a la Fira Literal (que, dit sia de passada, de “radical” –és el terme amb què l’autodefinien els promotors– no en tingué res, i sí molt de convencional i institucional), on ni m’ha vist el (poc) públic que hi passava, ni els mateixos individus de l’organització, que no han complert amb l’activitat que s’havien compromès amb nosaltres.

Imatge del Twittet de Marrugat. Hi podem llegir el comentari entusiasta d'un autor que s'hi veu elevat a categoria de model. 

El discurs de Marrugat és sobretot això, convencional i institucional, i és en aquest sentit, més que no pas pel fet anecdòtic d’ignorar-nos, que mereix una lectura atenta..., a partir, però de la certesa que qualsevol discurs institucional significa tant o més en allò que integra com en el que margina. En aquest punt la qüestió sempre serà saber què és realment el que queda fora, ja que tot és per naturalesa inabastable. Hom pot parlar d’ell mateix, d’obres i d’autors de poesia catalana publicats el 2015 per emboscall, aquí en teniu el llistat: A mala mort, de Jordi Cervera; Brosta, de Manel Queralt; El temps revingut, de Ramon Bosch; Fins l’últim alè de la teva ombra, de Sergi Oliva; He après a guardar el mots, de Montserrat Costa; L’instant obert, de Jordi Sala; Més altament vivies, de David Tona; Revelacions, de Miquel Figuerola i Aldrofeu; i encara podria, potser, esmentar autors catalans que hi han publicat obra en castellà (joan josep camacho grau, amb Cazalla, i Miquel Osset, amb Acto de vida), de traduccions de poesia catalana a l’espanyol (Pep Rosanes-Creus, Cuerpo ausente) i de poesia en espanyol traduïda al català (Carlos Vitale, En breu), però res més del molt que (certament) encara queda enllà dels límits del retrat oficial.

Un retrat que es pretén generosament democràtic en la seva amplitud descriptiva, per bé que, tot i renunciar molt assenyadament a la pretensió de l’exhaustivitat, no inverteix pas el guany que en treu en l’objectivitat de què fa ostentació, sinó que ho esmerça en una actitud diàfanament programàtica. La intencionalitat implícita en la selecció de noms, plataformes i institucions ve reforçada per expressions específicament prescriptives, en l’origen de les quals no hi pot haver sinó la institució acadèmica; en l’origen i en el marc, ja que és a partir i dins dels postulats acadèmics (introduïts a través del discurs d’Els Marges, l’òrgan del departament de Filologia Catalana de la UAB) que es desplega un programa que té, d’una banda, objectius, i, de l’altra, models. Aquests darrers els detectem en allò que s’esmenta de forma específica i especial en l’apartat que encapçala l’epígraf “Poesia i tradició”: el primer nom que hi surt és el de Carles Hac Mor, “la mort del qual a principis de 2016 està marcant aquest any poètic”, diu Marrugat; ¿però que no es tractava del Balanç del 2015?; aquesta és una de les moltes expressions que evidencien la intencionalitat programàtica de l’autor. I està molt bé que s’esmenti i es valori Hac Mor, però cal suposar que Marrugat és conscient que no deixa de ser contradictori que sigui ell, en tant que acadèmic, qui l’elevi a la categoria de model..., a no ser que la pretesa subversió hacmortiana no fos, en ella mateixa, una farsa destinada a enlluernar i alimentar el joc del discurs vacu –buit de contingut ideològic– cap a on ens volen portar els personatges que capitanegen actualment les institucions culturals del país, més que no pas una autèntica revolució. [Que consti que això no ho afirmo, sinó que m’ho pregunto davant del moviment hagiogràfic que preconitza Marrugat a l’entorn de la figura del traspassat poeta lleidatà.] I, malgrat que hom comparteixi amb l’autor del balanç el sentiment de rebuig envers la figura de Margarit, no podem compartir la justificació d’aquest rebuig, si es basa en la seva simplicitat, vaguetat, imprecisió i confusió, ja que [gairebé] amb els mateixos termes es podria definir [i es defineix de fet] la proposta hacmortiana (està clar, tanmateix, que l’emmarcament de l’un i l’altre discursos són totalment oposats, i és de fet això el que els distingeix, i és per aquí per on, en tot cas, es fonamentaria la valoració que se’n pogués fer).

Portada de la publicació del discurs dels Jocs Florals relativa al panorama poètic del 2015. Cliqueu aquí per llegir-lo.

En definitiva, el que distingeix el parlament dels Jocs Florals d’aquest any és la intencionalitat programàtica de l’autor, que sembla aspirar, més enllà de la crítica literària, a dictar una poètica: 

“La crítica, per a Morell –diu Marrugat–, ‘no és una actuació que s’hagi de dur a terme al final, quan el llibre ja està publicat, sinó des de bon principi. Caldria entendre la crítica en sentit ampli, com una capacitat biològica de l’individu’. La crítica no és del crític perquè és una capacitat inherent a tot individu que participi activament en qualsevol fase del procés artístic. Per tant, tothom hauria d’exercir-la responsablement per tal de millorar l’obra literària.” 

Aquí s’estan confonent, deliberadament per part d'un i a la babalà per part de l'altre, dues coses diferents: crítica i poètica. La crítica, que és el que li tocaria de fer a Marrugat, concerneix a l’estudi, anàlisi i valoració, si cal, de les obres literàries; la poètica, que és el que li escauria al senyor Morell tant com a tothom que es vulgui dir poeta, és un capteniment personal que està en l’origen de la creació artística, i pot ser conscient o inconscient, i es manifesta més enllà de quina sigui la pretensió del mateix autor. Potser sí que és competència del crític analitzar-la, valorar-la, contradir-la, denigrar-la, triturar-la, exaltar-la o venerar-la, però no pas dictar-la.

Jesús Aumatell

El valor material de la literatura (popular/autònoma)

A diferència dels productes dissenyats i realitzats dins l’òrbita i sota els paràmetres de les empreses dedicades amb esperit comercial a la indústria editorial, allò que produeixen els autors pel seu compte i per iniciativa pròpia té un cost zero. En atenció a aquest cost inicial nul, el material produït adquireix un valor virtualment positiu: roman essencialment inalterable i és indefinidament durador, característiques que, sumades al factor temps, el converteixen en un potencial generador net de moviment econòmic, és a dir, de benefici.

Aquesta característica dels textos literaris, que comparteixen amb tota producció humana no prèviament condicionada d’objectes artístics (i amb aquest mot aquí es designa tot allò creat amb intencionalitat estètica, més enllà de quin sigui el resultat), sumada, primer, a l’evolució social que a partir de la revolució industrial ha permès una progressiva alfabetització de la societat, donant lloc a la universalització de l’accés a la cultura i, amb això, a l’aspiració cada vegada més comuna entre les persones d’esdevenir “autor”; i sumada, després, ja a finals del segle XX, a la popularització de la informàtica, la qual ha permès de fixar en diverses formes i difondre a través de nous espais, els textos produïts, ha derivat avui en una eclosió –que té precedents en el tombant del segle XIX-XX– de la literatura autònoma/popular en l’espai públic.

La particular situació política de Catalunya, amb una cultura pròpia que sobreviu històricament subjugada sota els interessos d’un Estat que no la té ni la vol per pròpia, ha afavorit especialment la creació d’iniciatives editorials al servei de la literatura desvinculades dels estaments governants, que tenen el seu origen en individus que poden actuar sols, tot i que a la llarga tendeixen a organitzar-se. Això s’esdevingué per primera vegada el darrer quart del segle XIX, quan coincidí un moviment de recuperació nacional amb un procés de modernització industrial que incloïa l’expansió de les arts gràfiques, lligades al nou impuls que rebria la impremta com a conseqüència de l’aparició i popularització de la fotografia. Però tot el moviment autònom de base popular que de forma espontània i natural començà a explotar, al servei de l’art en general i de la literatura en particular, aquests nous recursos, va ser menystingut i bandejat –o absorbit– quan, anys a venir, sobre la base del que havien propiciat, és a dir, un públic interessat en productes culturals autòctons, que s’apropiaren en virtut d’una prestesa legitimitat classista, es va poder posar en pràctica un “projecte de país” dissenyat a conveniència de l’oligarquia local.

Quaranta anys després, sobrevivint a dures penes sota la bota del franquisme, la literatura catalana tindria en plataformes sostingudes pel voluntarisme particular algunes de les vies més sòlides i significatives de difusió, consolidant així una tendència que ja seria tradició en enllaçar les fórmules del passat amb les que es practicarien més endavant, quan en el moment de l’anomenada “transició democràtica” es produí el fenomen del que es coneix coma a “literatures submergides” (possibilitades en gran mesura per innovacions tecnològiques: el ciclostil i la fotocòpia), novament esbandides pel ressuscitat “projecte de país”, que ràpidament imposaria concepcions industrials capitalistes sobredimensionades i irrealistes que, a mitjans de l’última dècada del segle XX havien tornat a relegar la literatura real (popular, autònoma) a les catacumbes. Aleshores, a les comptades iniciatives que sobrevivien arrelades en l’època de les “literatures submergides” se’ls n’afegiren de noves, propiciades pels innovadors recursos que els posava a l’abast la popularització de les tecnologies informàtiques (PC, impressora, Internet...). Aquest moviment, que es mantindria en un nivell pràcticament testimonial fins que, el moment àlgid de la recessió econòmica (cap a finals de la primera dècada del nou mil·lenni), l’ensulsiada del sistema propicià la retirada intervencionista del suport a la cultura, a la literatura, la qual s’expandí, però, amb el creixement propiciat per la tecnologia, en un procés que de mútua alimentació.

I és aquí on ens trobem, amb un fort moviment cultural, especialment en el vessant literari, capaç de generar pels seus propis mitjans el recursos necessaris per la seva continuïtat. Davant de la constatació de la cíclica repetició de la història, els que hi estem implicats hem de prendre consciència que hi haurà un moviment contrari, destinat a absorbir-nos o/i esborrar-nos. I sobre això, decidir si volem treballar per canviar definitivament les coses, o cedir davant les múltiples formes de subjugació del sistema. Hem constatat, però, l’intrínsec valor material de la literatura –de l’art–, base ferma per a continuar la revolució silenciosa i incruenta.

Jesús Aumatell